Hola
a tots/es de nou,
Durant
prou de temps he estat enganyat, i com he pogut comprovar, n'érem
alguns més, però crec que el que ens ha passat era, com el metge
que no acaba de veure bé els símptomes del malalt, i clar si no
encertes amb els símptomes, difícilment es podrà trobar el remei
que cure al malalt.
He
de dir que sempre he segut de natura escèptica, i soc del pensar
que, qualsevol fet que ocorre, no ho fa per gràcia divina, tot té
unes motivacions. També he de dir que a vegades pense que soc una
mica ingenu, i pense que les persones hem de tindre la capacitat de
veure més enllà de les misèries que ens entrebanquen el dia a dia
individual, i a pesar de reconèixer que això no sol passar, torne a
caure al mateix parany.
Dit
tot açò, vos explicaré el motiu d'aquesta entrada del Bloc.
Passats els anys, hi ha gent que enyora la prosperitat que va portar
al poble de L'Orxa la fàbrica de paper – i té tota la raó-, i
quan la van tancar, dels dies de vins i roses, es va passar a tindre
que anar a quimioteràpia (el càncer ja s'hi havia instal·lat al
pacient), dieu-me pessimista si voleu, però sabeu que tinc tota la
raó. El que mai havia entès fins ara, era per què quan aquesta
empresa va començar la seua gran decadència, la gent del poble, no
van ser capaços d'albirar quant lligats estaven el Poble i la
empresa. Supose que seria qüestió d'una investigació sociològica
més seriosa, però ara, i arran de la experiència de intentar
lluitar per intentar perllongar la vida del malalt, ja sé els
motius. I no, no vaig a dir-los. Fins ara, tenia clar que volia viure
a L'Orxa, i volia que els meus fills, si podien tindre l'opció de
triar, que pogueren triar viure al seu Poble, però ara ja sé que
això no va a poder ser, no per ells, sinó més bé el propi poble,
un poble que està demanant a crits que s'aprove la llei de la mort
digna.
No
sé si a vosaltres vos passa, però per a mi son tants els paral·lelismes
que veig entre ambdues situacions, que em ve al cap això de:
“tropezar dos (ó 5) veces con la misma piedra”, i ho dic per què
en aquelles dates no es va alçar ni un dit per intentar salvar
l'empresa, i amb açò vull dir que el Poble no es va mobilitzar de
forma contundent per tal de que no es tancara la empresa, i ara, i en
referència l'altre element del paral·lelisme, que és el propi
Poble, al meu entendre s'ha instal·lat una indolència que al meu
entendre es molt perniciosa, i que a més em sembla que es el mateix
tipus d'apatia que va deixar caure l'empresa, i en el meu fur intern
no m'agradaria que el resultat fora el mateix, però el cervell em
diu que passarà. No aprenem mai.
Adeu