L'ORXA I EL SINDROME RADUAN

Hola a tots/es de nou,

Durant prou de temps he estat enganyat, i com he pogut comprovar, n'érem alguns més, però crec que el que ens ha passat era, com el metge que no acaba de veure bé els símptomes del malalt, i clar si no encertes amb els símptomes, difícilment es podrà trobar el remei que cure al malalt.

He de dir que sempre he segut de natura escèptica, i soc del pensar que, qualsevol fet que ocorre, no ho fa per gràcia divina, tot té unes motivacions. També he de dir que a vegades pense que soc una mica ingenu, i pense que les persones hem de tindre la capacitat de veure més enllà de les misèries que ens entrebanquen el dia a dia individual, i a pesar de reconèixer que això no sol passar, torne a caure al mateix parany.

Dit tot açò, vos explicaré el motiu d'aquesta entrada del Bloc. Passats els anys, hi ha gent que enyora la prosperitat que va portar al poble de L'Orxa la fàbrica de paper – i té tota la raó-, i quan la van tancar, dels dies de vins i roses, es va passar a tindre que anar a quimioteràpia (el càncer ja s'hi havia instal·lat al pacient), dieu-me pessimista si voleu, però sabeu que tinc tota la raó. El que mai havia entès fins ara, era per què quan aquesta empresa va començar la seua gran decadència, la gent del poble, no van ser capaços d'albirar quant lligats estaven el Poble i la empresa. Supose que seria qüestió d'una investigació sociològica més seriosa, però ara, i arran de la experiència de intentar lluitar per intentar perllongar la vida del malalt, ja sé els motius. I no, no vaig a dir-los. Fins ara, tenia clar que volia viure a L'Orxa, i volia que els meus fills, si podien tindre l'opció de triar, que pogueren triar viure al seu Poble, però ara ja sé que això no va a poder ser, no per ells, sinó més bé el propi poble, un poble que està demanant a crits que s'aprove la llei de la mort digna.

No sé si a vosaltres vos passa, però per a mi son tants els paral·lelismes que veig entre ambdues situacions, que em ve al cap això de: “tropezar dos (ó 5) veces con la misma piedra”, i ho dic per què en aquelles dates no es va alçar ni un dit per intentar salvar l'empresa, i amb açò vull dir que el Poble no es va mobilitzar de forma contundent per tal de que no es tancara la empresa, i ara, i en referència l'altre element del paral·lelisme, que és el propi Poble, al meu entendre s'ha instal·lat una indolència que al meu entendre es molt perniciosa, i que a més em sembla que es el mateix tipus d'apatia que va deixar caure l'empresa, i en el meu fur intern no m'agradaria que el resultat fora el mateix, però el cervell em diu que passarà. No aprenem mai.

Adeu